|
Article publicat a “Burjassot al dia” sobre el soterrament de les vies de Burjassot.
A càrrec de Roc Lluís Senent, Llicenciat en Ciències Empresarials.
En economia es pot definir una “burbuja”, en valencià bombolla, com una situació on uns béns (en aquest cas, els habitatges) estan sobrevalorats però continuen comprant-se perquè tothom pensa que el seu preu va a continuar creixent. Va ocórrer amb les tulipes holandeses al segle XVII, o amb les accions borsàries en 1929 a Nova York.
Quan al principi de l’actual dècada van baixar a l'estat espanyol els tipus d’interès dels préstecs hipotecaris, la quota mensual que pagava el propietari va baixar. El món immobiliari es va adonar que el client tenia més capacitat de compra i va pujar els preus. Es va iniciar un procés especulatiu on els preus dels terrenys i de les cases pujaven sense parar.
D'altra banda, des de les empreses, els Bancs i l’Administració Pública es va difondre la idea de que l’habitatge era la millor inversió possible doncs, sense cap risc, incrementava anualment el seu valor entre un 10 i un 25 %. I que això duraria sempre. La cobdícia latent en cada persona va fer la resta. Quasi tot el món es va apuntar.
La demanda de pisos, cases, xalets, apartaments, ... es va disparar. I les empreses promotores i constructores, reforçades per l’Administració Pública, multiplicaren la producció per satisfer la nova demanda. Tot es venia, els Bancs facilitaven els crèdits i quasi sense esforç els inversors anaven fent-se rics. A l’estat espanyol han estat construint-se als darrers 5 anys una mitjana de 700.000 nous habitatges. El món econòmic diu, ara, que la demanda natural de nous habitatges (joves emancipats, casaments, immigrants, turistes, segon habitatge, ...) és de 400.000. Cada any s’han afegit 300.000 habitatges a una borsa.
Quan ha esclatat la bombolla immobiliària? Quan el preu demanat ha arribat al límit de la nova capacitat adquisitiva i ja no hi havien compradors que podien pagar els preus. En passar això els preus han deixat de pujar, s’ha estès l’alarma i, de sobte, tot el que retenia un pis esperant més increment de preu l’ha tret a la venda. I clar, no hi ha compradors. El somni especulatiu s’esfuma com la boira a l’eixida del sol.
Què tot això se sabia? És clar. Els Bancs i l’Administració Pública tenen els millors economistes. Que cadascú medite sobre la seua responsabilitat.
Els Ajuntaments han participat també al procés especulatiu. Era tan fàcil i tan barat convertir allò rústic en urbanitzable i cobrar primer per llicències de construcció i després per IBI. Els dèficits pressupostaris estaven solucionats. Els promotors regalaven infrastructures al municipi a cada nou PAI. El municipi s’engrandia. L’ego dels polítics també creixia.
Baixem la mirada a casa nostra. Burjassot necessita soterrar les vies del Metro, com altres pobles valencians altres infrastructures i alguns polítics fer grans projectes. Però no hi ha diners per a tanta cosa. La Generalitat Valenciana troba la solució: aprofitar-se de la bombolla immobiliària. Com? La fórmula té quatre fases: primer, obliga als Ajuntaments a cofinançar les infrastructures públiques; segon, la Generalitat expropia una part del sòl rústic del municipi, pagant-ho per valor de rústica; tercer, el Plenari Municipal requalifica el sòl expropiat com sòl urbanitzable; i per últim la Generalitat el ven als promotors a un preu molt superior i amb les plus-vàlues obtingudes finança el soterrament. Que al cas de Burjassot els terrenys rústics són part de la millor horta del món, no importa. Que lleves els mitjans de producció a uns llauradors i expulses de la seua alqueria a alguna família, un mal menor. Tot siga pel "progrés".
Davant d’eixe cant de sirena els grups majoritaris a l’Ajuntament de Burjassot s’apuntaren ràpidament. Les associacions de veïns també. I es va iniciar el procés. El projecte tècnic de soterrament no està encara redactat però el primer és el primer i les expropiacions estan a punt d’executar-se.
Ara bé, durant el procés descrit la bombolla immobiliària ha esclatat, canviant dràsticament la realitat econòmica. I si cada any s’han acumulat 300.000 habitatges que no tenen demanda real, quants anys estarà aturada la construcció de nous pisos? La fórmula de finançament proposada per la Generalitat ja no funciona i segurament no tornarà a funcionar.
I, a Burjassot, ara què? No seria més racional aturar el procés d’expropiacions dels camps de l’horta (que quedaran erms molts anys) i reconduir l’estratègia, abaratint el soterrament de les vies circumscrivint-lo exclusivament on calga (on el Metro travessa el nucli urbà) i buscar altres vies de finançament que siguen ètiques a més de legals?
Roc Lluís Senent Sànchez
Llicenciat en Ciències Empresarials
20 d’octubre de 2008
|
