El passat dimarts 29 de juny s'aprovà la moció presentada pel Bloc de Burjassot on proposàvem una sèrie de mesures socials per a eixir de l'actual crisi econòmica sense haver de retallar drets socials dels i les treballadores, dels i les aturades, dels i les jubilades... És a dir, proposant una eixida progressista de la crisi.

La moció fou aprovada amb els vots de totes les formacions polítiques, excepte el PSOE.

La podeu descarregar ací: http://www.burjabloc.com/index.php/mocions/cat_view/18-mocions/39-mocions-juny-2010

Degut a l'interès de la moció, publiquem ací l'argumentari de la moció. És a dir, les raons que han motivat les nostres propostes per a eixir de la crisi per l'esquerra. 

Argumentari:  

Aquest document no pretén ser una anàlisi de la crisi econòmica i les seues conseqüències al País Valencià –encara que s’hi fa esment de passada-.  

Més aviat es concentra en l’estudi de qüestions macroeconòmiques d’àmbit global, i ens centrarem –sobretot- en la Unió Europea i en les mesures que ha pres el Govern Espanyol arran de l’anomenada “crisi de l'euro” o “el problema dels bons sobirans”.  

Així mateix, acaba proposant una sèrie de mesures de correcció i exida de la crisi d’una perspectiva no neoliberal.  

L’origen i les característiques de l'actual crisi econòmica.-  

1. La desregularització, la precarització, la deslocalització, el consum i el crèdit com a motor del sistema capitalista. 

De manera molt resumida, hem d’afirmar que l'actual model de sistema capitalista -la globalització neoliberal- està sustentat:  

Els governs i les entitats financeres han afavorit un creixement exponencial del consum –privat o de qualsevol altra índole- mitjançant la concessió de crèdits més enllà de la capacitat d’endeutament dels subjectes a què se’ls oferia.  

D’ací que en l’actualitat ens trobem en una societat (persones, famílies, empresa, etc.) amb un alt nivell d’endeutament.  

En l’ordre europeu, cal fer un especial esment al procés de construcció d’un mercat únic mitjançant la Unió Europea i la creació d’un espai amb una moneda única, l’euro.  

És important tindre en compte aquest fet perquè tot aquest procés d’unificació econòmica significa una important renúncia dels Estats a una parcel·la de sobirania en l’ordre econòmic i, per tant, la subordinació a institucions “superiors” gens democràtiques, però sí amb una ideologia econòmica determinada, ço és, el neoliberalisme.  

Aquest procés de subordinació i renúncies ha estat possible gràcies al pacte de les dues grans famílies polítiques europees: les que representen els partits liberals-conservadors, i la que representen els antany partits socialdemòcrates (a l’Estat espanyol, el PP / CiU / PNB i el PSOE).  

Tot plegat ha bastit un marc econòmic que obliga -jurídicament i de facto- a cercar solucions a la crisi dins dels seus paràmetres, quan allò adequat fóra canviar de paradigma –abandonar el neoliberalisme- en el que la política recupere el control sobre allò econòmic i no siguen els poder econòmics els que controlen el món polític.  

2. L’origen immediat de la crisi: la crisi hipotecària als EE.UU.-

L’origen immediat de la crisi rau en el mercat hipotecari nord-americà.  

Com és sabut, a l’abric de l'enorme expansió del sector immobiliari es va generar una massiva oferta d’hipoteques, de les quals quasi una cinquena part es van concedir a famílies que a penes si tenien les rendes justes per a pagar-les quan els tipus d’interès estaven molt baixos.  

Quan es produïren pujades en el tipus i les hipoteques es van anar encarint es van començar a donar impagats.  

Açò afecta immediatament els bancs que havien concedit aquestes hipoteques, però a causa del que normalment fan amb els títols, la crisi es va estendre.  

El que va succeir és que els bancs basen el seu negoci en la concessió de crèdits, però, alhora, tenen uns límits “de seguretat” imposats pels governs quant a la seua capacitat de concedir-los.  

Per a “botar-se” eixe límit jurídic, els bancs que concedeixen aquestes hipoteques venien, al seu torn, els títols hipotecaris en els mercats financers. D’aquesta manera, una vegada que s’havien “desfet” dels crèdits concedits, podien tornar a començar a concedir crèdits. Aquesta és la forma en què els bancs van convertir l’endeutament familiar en un impressionant negoci perquè no sols rebrien els diners que van prestar més els interessos sinó que, a més, obtenen beneficis negociant els títols de crèdit.  

L’inconvenient és que, quan va començar a produir-se impagaments perquè pujaven els interessos o perquè disminuïa la renda familiar, es va generar un efecte en cadena que és el que ha provocat que la crisi s'estenga.  

3. Però la crisi no és només hipotecària: és una crisi financera.

Quan se signa una hipoteca es crea un títol financer. Un “passiu” o obligació per al que deu els diners i un “actiu” o dret per al que el presta, que és el banc. I el que pot i sol fer el banc és comerciar amb eixe actiu. Per exemple, assegurar-ho o vendre-ho.  

La paradoxa que lògicament es produeix llavors és que quan més risc porte en si un títol serà menys segur i, en principi, menys atractiu, però per això el banc el remunerarà més i resultarà més rendible per a qui el compre.  

Eixa és la raó que els títols “fem” (tècnicament anomenats “sub prime”), és a dir, els que tenen prou risc perquè s’han donat a famílies amb poca renda, foren precisament els més rendibles i, en conseqüència, els més apetitosos per als inversors que, en principi, cerquen preferentment rendibilitat, que són aquells més poderosos i que, per tant, poden assumir més risc.  

Els bancs nord-americans van col·locar en el mercat milions d’aquests títols que van adquirir bancs i inversors de tots els països.  

És per eixa causa que quan es desencadena la crisi hipotecària es desencadena al mateix temps una crisi financera.  

4. I a més és una crisi que afecta l'economia real.

Encara que la crisi es desencadena inicialment en l’àmbit hipotecari, bancari o financer, de seguida té efectes sobre l’economia real (és a dir, la que té a veure amb la producció efectiva de béns i serveis i no amb l’especulació financera).  

L'impacte sobre l’economia real d’aquesta última crisi es produeix per dues raons principals.  

En primer lloc, perquè la crisi hipotecària afecta lògicament de manera molt directa al sector de la construcció que, com és ben sabut, ha estat una de les bases principals, quan no la que més, de l’expansió econòmica dels últims anys. 

En segon lloc, perquè quan es desencadena la crisi els bancs ja no es presten diners tan fàcilment entre ells –ja que no es refien per si estan en situació de fallida i ho oculten- i, lògicament, també redueixen la seua oferta de crèdits als consumidors i empreses que necessiten recursos per a gastar o invertir en activitats productives.  

Per tant, la disminució de la liquiditat als circuits financers afecta el finançament de l’economia. La despesa total es ressent i, al seu recer, el conjunt de l’activitat econòmica “real”.    

La resposta dels governs a la crisi bancària i financera.-  

Tant als EE.UU. com a la Unió Europea, per a eixir de la crisi bancària originada per les males pràctiques financers de bancs i especuladors, els governs van decidir rescatar els bancs amb risc de fallida –de fet, una mena de nacionalització, això sí, de les pèrdues-, i avalar el seu endeutament.  

L’Estat espanyol reacciona en dos fronts:  

1.- Per un costat, crea el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (Frob) que va rebre, amb càrrec als Pressupostos Generals de 2009, una partida de 6.750 milions d’euros, encara que està previst que arribe a tenir una dotació de fins a 90.000 milions d’euros. Tot això a càrrec de l’erari públic i, necessàriament, de l’endeutament de l’Estat amb l'emissió de bons negociables als “mercats financers”.  

2.- Però, per altra banda, per tal de reactivar l’activitat econòmica, ha fomentat la compra d’automòbils i ha fet servir polítiques d’estímul amb iniciatives d’obra pública als municipis de tot l’Estat també a càrrec de l’erari públic i també, com en el cas anterior, de l’endeutament de l’Estat amb l'emissió de bons negociables als “mercats financers” substituint la iniciativa privada que està “tocada” per l’impacte brutal de la crisi al sector immobiliari i el tancament de l’aixeta del crèdit pels bancs. És a dir, actua generant dèficit i deute públic.  

Les entitats compradores del bons negociable són, principalment, els bancs i, especialment, els alemanys i els francesos.  

Sobre aquest tema tornarem perquè és on hi ha el quid de la qüestió de l’actual crisi europea i espanyola de desconfiança “dels mercats”. I quan dic “sobre aquest tema” m’estic referint tant a l’emissió de bons negociables com al fet que la banca alemanya siga una de les principals compradores.    

La situació actual a Europa: el dogma dels mercats financers.-  

Si en l'anterior punt ens hem referit a l'inici de la crisi, ara hem de referir-nos a com s’ha concretat aquesta en el present any a Europa en el que s’ha vingut a denominar “la crisi de l’euro” o “el problema dels bons sobirans” o “del deute sobirà”.  

1.- “La recuperació de la confiança dels mercats”.  

La visió que s’està transmetent per la majoria de mitjans d’informació sobre la crisi de l’euro és que aquesta crisi està causada pel comportament irresponsable del govern grec, que ha gastat en excés en el seu Estat del Benestar, creant un dèficit i un deute públic que no són sostenibles i que han generats dubtes “en els mercats” sobre si el govern podrà pagar els seus deutes, amb la qual cosa la moneda que utilitza Grècia –l'euro- quedarà molt afectada.  

Així, es critica a Grècia (i a altres països de l'eurozona mediterrània, incloent-hi l’Estat espanyol) de ser responsables de la crisi de la moneda europea, a causa d’una excessiva despesa pública, malgastant –segons les tesis del fonamentalisme neoliberal- en exuberants beneficis socials i laborals.  

D’aquesta lectura es deriva que la solució és que els grecs (així com els espanyols, portuguesos i altres mediterranis –encara que inclouen també a Irlanda- inclinats a excessos en les seues despeses públiques) s’estrenyen el cinturó retallant la seua despesa pública i reduint els seus exuberants beneficis socials i laborals, tal com instrueixen el Banc Central Europeu (màxima autoritat monetària de l'Eurozona) i el Pacte d’Estabilitat. És a dir, reduint el dèficit.  

Jean-Claude Trichet, president del Banc Central Europeu (BCE) va manifestar recentment que “la condició per a la recuperació econòmica –en l'eurozona- és la disciplina fiscal (reducció del dèficit), sense la qual els mercats financers no certifiquen la credibilitat dels Estats” (Financial Times, 15-05-10).  

Així, sembla evident que són els mercats financers els que estan imposant aquestes polítiques als governs. Ara bé, què vol dir “els mercats financers”? En teoria, en la dogmàtica liberal que domina els establishments europeus (el Consell Europeu, el BCE i la Comissió Europea, així com en els governs de la majoria dels països de la UE), els mercats són processos de lliure comerç entre agents financers –els bancs– que obtenen beneficis per a compensar els seus riscos, perquè s’assumeix que hi ha riscos en tals mercats. Però tal retòrica no defineix la realitat. La realitat és que els bancs operen dins d’àmbits i institucions enormement proteccionistes dels seus interessos, en els que el risc, en general, brilla per la seua absència. En realitat, els mal anomenats mercats tenen molt poc de mercat. En la pràctica, es tracta d’una activitat financera amb molt de benefici i poc risc. I el que està ocorrent mostra la certesa d’aquesta diagnosi.  

Ens expliquem: els comportaments especulatius de la banca europea van ser conseqüència de decisions polítiques que desregularen la banca, decisions que es van prendre especialment, no sols en Wall Street, sinó també als centres financers europeus, principalment la City de Londres i a Frankfurt, conseqüència de l'enorme influència de la banca sobre els governs britànic i alemany. La mal anomenada “ajuda” del FMI-EU (de 750.000 milions d’euros) als països amb dificultats no és una ajuda a les poblacions d’aquells països, sinó als bancs (i molt en especial als alemanys i francesos) per a assegurar-los que els estats els pagaran els deutes amb els interessos confiscadors que han exigit. En realitat, si els mercats financers foren mercats de veritat (i, per tant, haguera competitivitat i risc en el seu comportament), els bancs haurien d’absorbir les seues pèrdues en inversions financeres fallides. Si el Govern de Grècia, per exemple, féra fallida, la banca alemanya hauria d’absorbir les pèrdues d’haver pres la decisió de comprar bons de l’Estat Grec.

Ara bé, açò no ocorre en els mal anomenats mercats financers pel fet que hi ha tota una sèrie d’institucions que protegeixen als bancs. I la més important és el FMI, que presta diners als estats per a que  paguen als bancs. D'ací que els bancs mai perden. Les que perden són les classes populars, perquè el FMI exigeix als governs que extraguen els diners per a pagar als bancs dels serveis públics que es presten a les classes populars. El que el FMI fa és la transferència de fons de les classes populars als bancs. Açò és el que s’anomena “aconseguir la credibilitat dels estats enfront dels mercats”.

Aquestes mesures d'austeritat (de reducció del dèficit), promogudes pel Fons Monetari Internacional (FMI) i per la Unió Europea (UE), estan creant un gran deteriorament de la qualitat de vida de les classes populars, perquè estan afectant negativament la seua protecció social i estan destruint ocupació, dificultant la recuperació econòmica.  

A més, en incloure al Fons Monetari Internacional en la “ajuda” de 750.000 milions d’euros als països amb “dificultats”, s’ha permutat la seua ajuda financera per una cessió de sobirania difícilment assumible al si de l’àrea econòmica que tractava de convertir a l’euro en alternativa al dòlar com a divisa clau a nivell internacional. I és que els Estats membres que aspiren a aquestes vies de finançament hauran de sotmetre les seues economies a severs plans d’ajust, que estaran dissenyats i supervisats pel FMI a través dels seus programes de condicionalitat.

D’aquesta manera, els líders europeus han obert la porta a què en el mateix nucli de l’euro siga una institució dominada per Estats Units la que supervise les finances públiques d’alguns Estats membres.  

2.- El dogma de l’excessiva despesa pública.-  

Tal com s’ha indicat, l'actual fase de la crisi en l'eurozona s’està atribuint a la seua excessiva despesa pública, que se suposa ha creat un elevat dèficit i un exuberant deute públic, esculls que dificulten seriosament la seua recuperació econòmica.  

És sorprenent que aquesta explicació haja aconseguit la dimensió de dogma, que es reprodueix a base de fe (l'omnipresent dogma liberal) i no a partir d’una evidència empírica. En realitat, les evidències mostren quan profundament errònia que és tal explicació de la crisi.

L’Estat espanyol té una de les despeses públiques (incloent la despesa pública social) més baixes de la UE-15, el grup de països més rics de la Unió Europea, al qual pertany. Es mire com es mire (ja siga la despesa pública com a percentatge del PIB; ja siga la despesa pública per càpita; ja siga com a percentatge de la població adulta treballant en el sector públic), l’Estat espanyol està a la cua de la UE-15. El seu sector públic està subdesenvolupat. El seu estat del benestar, per exemple, està entre els menys desenvolupats en la UE-15.

Tenim un sistema de recaptació d’impostos escassament progressius, amb càrrega fiscal menor que la mitjana de la UE-15 i amb un enorme frau fiscal (que oscil·la entre un 20 i un 25% del PIB). L’Estat espanyol, a més de tenir escassa sensibilitat social, té un sistema amb escàs efecte redistributiu, per la qual cosa és dels que té majors desigualtats de renda en la UE-15, desigualtats heretades de la dictadura, però que s’han accentuat a partir de polítiques liberals dutes a terme pels governs del PP i el PSOE. Com a conseqüència, la capacitat adquisitiva de les classes populars s’ha reduït notablement, creant una economia basada en el crèdit que, en col·lapsar-se, ha provocat un enorme problema d’escassetat de demanda, causa de la recessió econòmica.  

És aquest tipus d’Estat el que explica que, a pesar que el seu deute públic no siga descomunal (com erròniament es presenta el cas de Grècia en els mitjans, el deute del qual és semblant a la mitjana dels països de l'OCDE), sorgisquen dubtes que tals Estats puguen arribar a pagar el seu deute, conseqüència de la seua limitada capacitat recaptatòria. El seu dèficit es deu, no a l'augment excessiu de la despesa pública, sinó a la disminució dels ingressos de l’Estat, resultat de la disminució de l’activitat econòmica i la seua provada ineficàcia per aconseguir un augment dels ingressos mitjançant els impostos als més rics. I tot això a causa, evidentment, de la resistència dels poders econòmics i financers.  

3.- La realitat del comportament especulatiu dels mercats.-

Va ser la banca la que, amb els seus comportaments especulatius, va anar creant bombolles que, en esclatar, han generat els enormes problemes de falta de crèdit. I ara estan creant una nova bombolla: la del deute públic. La seua excessiva influència sobre el Consell Europeu, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu (aquest últim, mer instrument de la banca) explica les enormes ajudes als banquers i accionistes, que estan generant enormes beneficis. Aconsegueixen abundant diners del BCE a baix interès (1%), amb el que compren bons públics que els donen una rendibilitat de fins a un 7% i un 10%, ajudats per les seues agències de qualificació (que tenen nul·la credibilitat, en haver definit a uns quants bancs com a entitats amb elevada salut financera dies abans que col·lapsaren), que valoren negativament els bons públics per a aconseguir majors interessos. A tot això cal que afegim, a més a més, els hedge funds, fons d’alt risc, que estan especulant perquè col·lapse l’euro i que tenen la seua base a Europa, al centre financer de Londres, la City, anomenada el “Wall Street Guantánamo”, perquè la seua falta de supervisió pública és fins i tot menor (que ja és dir molt) que la que es dóna al centre financer d'EE.UU.  

És a dir, tal i com s’ha explicat al principi, resulta que tant als EEUU com a la Unió Europea, per a eixir de la crisi bancària originada per les males pràctiques financeres de bancs i especuladors, els governs van decidir rescatar els bancs amb risc de fallida, avalar el seu endeutament i, en general, posar a la seua disposició enormes ajudes a un interès molt baix, tal com hem explicat al paràgraf anterior. Aquesta maniobra, els governs només l’han poguda fer emetent deute públic –bons públics- negociable “als mercats financers”. Aquest deute, el compren –sobretot- els grans bancs americans i europeus amb les ajudes rebudes a un interès molt baix, exigint alhora que els bons públics tinguen una alta rendibilitat, la qual serà més alta quan més en qüestió es pose la solvència del país que l'emet.  

Un negoci rodó.  

En realitat, és necessari i urgent que es reduïsca el sobredimensionat sector financer en el món, perquè el seu excessiu desenvolupament està danyant l’economia real. Mentre la banca està demanant a les classes populars que s’“estrenyen el cinturó”, ells ni tan sols tenen cinturó. Dos anys després d’haver causat la crisi, encara no s’ha establert cap tipus de control o regulació de les activitats que van causar la Gran Recessió.    

L’actitud del Govern espanyol.-  

A finals de gener d'enguany el Govern va presentar un programa de consolidació fiscal per a reduir el dèficit públic al 3% del PIB en 2013, plantejant una reducció gradual del dèficit en quatre exercicis. Aquesta consolidació fiscal, segons El Govern, no hauria de limitar les possibilitats de recuperació de la nostra economia.  

No obstant això, el President del Govern va anunciar al Congrés dels Diputats el passat 12 de maig un nou i dur ajust econòmic amb la intenció d’accelerar la reducció programada del dèficit públic.  

Així, el Govern s’ha compromès a anticipar la reducció programada del dèficit assumint nous retalls per valor equivalent a mig punt del PIB en 2010 (més de 5.000 milions d’euros) i un altre punt més en 2011 (10.000 milions d’euros). Açò suposa reduir en dos anys 5,2 punts percentuals de dèficit públic amb relació al PIB (des del dèficit de l'11,2% del PIB en 2009 fins al 6% del PIB en 2011). Tal com va expressar el President del Govern al Congrés, significa complir en tan sols dos anys dues terceres parts de l’ajust programat per a quatre anys.  

El Govern ha decidit retallar les retribucions del personal del sector públic en un 5% de mitjana a partir de juny del 2010 i congelar-les en 2011; suspendre per al 2011 la revaloració de les pensions, excloent les no contributives i les pensions mínimes; eliminar el règim transitori per a la jubilació parcial previst en la Llei 40/2007; eliminar la prestació per naixement de 2.500 euros a partir de l'1 de gener del 2011; reduir les despeses en farmàcia; suprimir per als nous sol·licitants la retroactivitat del pagament de prestacions per dependència el dia de presentació de la sol·licitud, establint-ne paral·lelament un termini màxim de resolució de sis mesos, l'incompliment del qual comportarà retroactivitat des d’eixa data; reduir entre 2010 i 2011 l’ajuda oficial al desenvolupament en 600 milions d’euros; reduir en 6.045 milions d’euros la inversió pública estatal; i procurar un estalvi addicional de 1.200 milions d’euros per part de les comunitats autònomes i les entitats locals.  

Fa uns dies, la Comissió Europea ha aprovat a Estrasburg les línies generals del pla d’ajust presentat pel Govern espanyol. Tanmateix, alhora, ha reclamat mesures per reduir la despesa pública per a l’any que ve en 7.500 milions d’euros més a afegir als 10.000 milions d’euros ja anunciats. La qual cosa suposarà un 1,75% del PIB.  

D’aquest nou retall exigit es faran càrrec les comunitats autònomes. Així, en l’ultima reunió del Consell de Política Fiscal i Financera, que reuneix el Govern Central amb els de les comunitat autònomes es va acordar per unanimitat la reducció del seu dèficit des del 2,4% de l’any 2010 al 1,3 de l’any 2011, el que suposa una reducció (via retall de despesa o d’augment d’ingressos) d’11.000 milions d’euros.  

A més d’aquesta brutal retallada del dèficit, el Govern s’ha afanyat en dur a terme la segona de les consignes imposades pel neoliberalisme en ordre a “eixir de la crisi”, ço és, la reforma laboral. La reforma laboral és una lletania en les veus dels especuladors financers, les entitats bancàries –valga la redundància-, la patronal i els seus “experts convidats” amb l’objectiu, diuen, de generar ocupació quan el que resulta evident és que el que busquen és fer l’acomiadament cada vegada més lliure, així com fer que els treballadors siguen conscients de la seua condició de precaris i, per tant, de prescindibles.  

El President del Govern espanyol acaba d’anunciar, a més a més, que per a l’octubre ha d’estar resolta la reforma dels sistemes de pensions. Caldrà “resoldre el problema del finançament del sistemes de jubilació”. De fet, ja se n’està parlant amb els anuncis de que “caldrà allargar l’edat de dóna dret a la jubilació” així com modificar el període de càlcul de les pensions.  

Després vindrà l’hora de la sanitat. La fórmula del copagament ja és un fantasma que fa voltes pels despatxos de les altes instàncies.    

L'actitud del PP.-  

Mentrestant, del PP podem dir que, lluny d’alegrar-se perquè el Govern haja assumit totalment els seus postulats ideològics en matèria econòmica, oblidant les seues “vel·leïtats socials”, s’ha convertit en el partit conservador més freaki de la Unió Europea llançant-se a un exercici de la demagògia de difícil parangó.  

El PP –el partit espanyol més patriota- s’ompli de felicitat cada vegada que es coneix un dada perjudicial per a l’economia espanyola demostrant, tant la seua irresponsabilitat vers el poble que vol governar, com la seua subordinació als "Amos del món", així com la rèmora de la seua ideologia política d’extrema dreta, hereva del franquisme i el carlisme retardataris i anti-moderns.  

Així, s’ha ocupat de recordar a tort i a dret amb tots els altaveus de que disposa que l’Estat Espanyol ja és com Grècia i Hongria. I el que encara és més greu: aquest últims dies la banca alemanya, posseïdora –com ja s’ha dit- de gran quantitat de bons negociables espanyols, per tal de traure’n la màxima rendibilitat, ha sembrat de rumors les institucions polítiques i financeres europees al voltant d’una possible fallida de l’Estat que no podria atendre el venciment dels bons que ho hauran de fer a un curt termini. La reacció del PP i el seu entorn mediàtic ha estat la de donar volada a eixos rumors, agreujant la posició internacional espanyola i fent-li el joc a la banca alemanya que ha guanyat milions d’euros amb la jugada i, evidentment, a costa de les classes populars espanyoles.  

El PP, sense avergonyir-se gens ni miqueta, acusa el Govern de fer el que ells farien, i de fet, ja han fet.  

Ara, per exemple, s’embolica amb la bandera de la defensa de les classes populars com si, des de sempre, foren els paladins dels pensionistes, o dient la ximplesa que mai abans d’ara l’economia de l’Estat espanyol havia estat tutelada (en règim de llibertat vigilada, diuen).  

No obstant això, cal recordar que la reducció de la despesa pública social que va ocórrer a Espanya (en relació a la mitjana de la UE-15) durant el període 1993-2004 a fi de reduir el dèficit del pressupost de l’Estat (condició necessària perquè Espanya s'integrara en l'eurozona) va afectar el total de la despesa pública social dedicada als ancians i a la seua taxa de pobresa. Segons Eurostat, el nivell de pobresa entre ancianes a Espanya va passar de ser del 15% en 1995 al 32% en 2004, i entre ancians va passar del 16% al 27% durant el mateix període. Posat que el PP va ser el partit que va governar Espanya la major part del temps d’aquest període, no té credibilitat ara, quan es presenta com el gran defensor dels ancians i ancianes. El seu historial no avala tal proclama. Eixa pobresa va descendir lleugerament en el període de Zapatero, passant del 32% en 2004 al 30% en 2008 (últim any en què Eurostat publica tals dades) entre les ancianes, i del 27% al 25% entre els ancians. Els recents retalls de fons públics socials revertiran aquestes xifres, augmentant la pobresa entre els pensionistes (i això encara que es conserven els augments de les pensions més baixes).  

Sobre la tutela externa als governs espanyols no tenim més que recordar que des que es firmà el Tractat de Maastricht, i el successius tractats que han desenvolupat la Unió Europea, l’Estat Espanyol no fa una altra cosa sinó sotmetre’s a la tutela externa d’institucions no democràtiques d’ideologia econòmica neoliberal. Aquesta submissió és la causa, precisament, de la pobresa del pensionistes, abans i ara. Ara no fem més que una passa més però en un context de profunda crisi.  

L'última ocurrència del PP ha estat la de demanar la prohibició, per llei, del dèficit públic. Això significaria que l’Estat només podria gastar en un exercici els diners que ingresara exactament. Ni un euro més. Així, si augmentés l’atur, com ha passat, i cal destinar més diners per pagar les prestacions per desocupació, l’Estat hauria de llevar-ho d’un altre lloc, reduir els subsidis o augmentar els ingressos. Però, com ben bé sabem, el PP propugna baixades d’impostos.  

No tenir dèficit mai significaria renunciar a les polítiques anticícliques, renunciar a compensar amb despesa pública la contracció de la demanda privada i contrarestar el seu efecte negatiu en el creixement. Significaria no haver fomentat la compra d’automòbils que ha permès de mantenir la producció i els milers de llocs de treball dependents d’aquest sector. Significaria que els Estats no haurien pogut sostenir els seus sistemes financers ni fer servir polítiques d’estímul. Si no hi haguera dèficit tampoc no faria falta endeutament i, per tant, desapareixeria el deute públic.  

Tornem al que hem dit al principi, el PP s’ha convertit en el partit conservador més freaki de la Unió Europea.  

A més a més, no hem d’oblidar la responsabilitat d’aquest partit en què la crisi econòmica estiga colpejant amb especial cruesa al País Valencià. Les seues irresponsables polítiques econòmiques de foment de la bombolla immobiliària especulativa, la falta de polítiques de modernització i reconversió del teixit industrial i de serveis, així l’aposta pels grans fastos i esdeveniments –una sèrie de megaprojectes improductius que, a més d’alimentar la bombolla immobiliària, s’ha demostrat com una de les maneres més útils per desviar fons públics cap a mans privades- ens han conduït a ser un dels territoris on més s’està patint el drama de la desocupació.  

Si amb tot això no n’hi havia prou, ara fa uns dies amb acabat amb l’única possibilitat que teníem els valencians i les valencianes de comptar amb una entitat financera pròpia i potent regalant Bancaja a Cajamadrid.  

L’alternativa des d’una perspectiva de l'esquerra.-  

De manera general, podem afirmar que el major problema avui en la UE no és l'elevat dèficit o deute (com diu la banca), sinó l'escàs creixement econòmic i l’augment de la desocupació. Això exigeix polítiques d’estímul econòmic i creixement d’ocupació en tota la UE. No hi ha hagut una crisi de les proporcions actuals en el segle XX sense que hi haja hagut un creixement notable de la despesa pública i del deute públic, la qual s’ha anat amortitzant al llarg dels anys a base de creixement econòmic. EEUU va pagar el seu deute, que li va permetre eixir de la Gran Depressió, en 30 anys de creixement. El major obstacle perquè açò ocórrega en la UE és el domini del pensament liberal en l'establishment polític i mediàtic europeu, imposant polítiques que seran ineficients, a més d’innecessàries. I tot per a assegurar els beneficis de la banca.  

El que estem veient hui és la plena expressió del que solia anomenar-se “lluita de classes”, en la que les classes dominants liderades pel capital financer estan imposant les seues exigències a les classes populars a fi de recuperar la seua taxa de beneficis.  

Com bé ha dit Warren Bufet, una de les persones més riques del món, coneixedor del món financer empresarial, al qual pertany, “hi ha classes i Lluita de Classes, i la meua classe està guanyant aquesta lluita”. La famosa frase d'estrènyer-se el cinturó només s’aplica a les classes dominades. Les dominants ni tan sols porten cinturó. La nul·la regulació de la Banca, a pesar d’haver sigut la causa de la crisi financera, dos anys ja després d’haver creat la crisi, mostra fins a quin punt el món polític està configurat pels interessos financers empresarials, que estan danyant enormement l’economia real i la credibilitat del sistema democràtic de govern.  

Referint-nos de manera més concreta a les mesures preses pel Govern espanyol, en un ordre merament tècnic, podem afirmar que ha optat per una sèrie de mesures basades en la reducció del dèficit –i en concret de la despesa pública- que conformen un ajust social sense precedents i el gros d’elles afegeix més incertesa a l’esperada recuperació de l’economia. L’accelerada reducció del dèficit públic afectarà negativament la demanda agregada i, per tant, al creixement econòmic i a l’ocupació.  

En eixe sentit, les mesures del Govern poden acabar per ser contraproduents per a millorar el desequilibri dels comptes públics, a més de ser injustes i innecessàries. Si s’entorpeix la recuperació econòmica serà molt més difícil corregir els desequilibris fiscals i l’ocupació serà la variable més perjudicada, sent molt probable que la nostra taxa de desocupació se situe a curt termini per damunt del 21% de la població activa.  

Però en un ordre estrictament polític, d’economia política, podem afirmar sense por d’errar que el Govern s’ha rendit a l’ortodòxia del fonamentalisme neoliberal i ha abandonat qualsevol vel·leïtat socialdemòcrata.  

Altres solucions són possibles.-  

A curt termini, les solucions són fàcils de veure: cal estimular la demanda a base d’una redistribució de les rendes amb un increment de la capacitat adquisitiva de les classes populars, i una enorme expansió de la despesa pública amb l’objectiu de crear ocupació, precisament les polítiques oposades a les que s’estan realitzant en la UE. Mai s’ha eixit de cap depressió i gran recessió en el segle XX (com l'actual) sense que hi haja hagut una enorme expansió de la despesa pública i creixement del deute.  

Tenim l’exemple dels països escandinaus, països que es troben entre els més globalitzats del món. Degut al seu petit tamany, la seua economia està molt integrada en l’economia europea i mundial. La suma de les seus exportacions i importacions sobre el seu PIB és la més elevada del món. I, tanmateix, tenen els estats del benestar més desenvolupats i els salaris més elevats d’Europa. La causa és que les relacions de poder (entre elles, les de classe, però també les de gènere) tenen una configuració favorable a les classes populars. Les classes treballadores, en aliança amb les classes mitjanes, han desenvolupat uns elevats estats del benestar (caracteritzats per la universalització dels drets laborals i socials) i un alt nivell de vida, en contrast amb el països del sud d’Europa (Grècia, Portugal i l’Estat Espanyol), on el domini històric dels seus estats per les dretes ha determinat estas del benestar esquàlids, uns salaris baixos i un baix nivell de vida.  

Tanmateix, a mitjà termini, les solucions passen per canviar de paradigma del mode de vida. No podem passar per aquesta crisi amb l’ànim de tornar a la situació anterior (i en la que encara continuem ancorats) en la que els poders econòmics ens fan veure que aconseguirem la felicitat mitjançant el consum compulsiu a crèdit, sense tenir temps per a un oci no alienat o per a l’amor. No podem tornar a un mode de vida que genera gravíssimes injustícies socials mantenint milions d’éssers humans en la pobresa extrema alhora que crea les condicions per a l’extermini de la vida en la Terra a causa del deteriorament del medi ambient, l’espoli dels recursos naturals no renovables i el canvi climàtic.  

A tall d’exemple, hem de començar a assumir que hem de distribuir i repartir el treball existent, guanyant menys i, per tant, gastant menys.  

1.- Crear ocupació, crear més estat del benestar.-  

En contraposició dels dogmes neoliberals, hem d’afirmar amb rotunditat que la creació d’Estat del Benestar afavoreix el creixement econòmic. Segurament no una mena de creixement econòmic explosiu i poc sustentable (derivat de la sobreexplotació de la força de treball i dels recursos naturals), sinó un altre que estiga basat en el millorament del capital humà, l’increment de la productivitat i una distribució de la renda no desigual.  

El major problema existent és la desocupació, una de les causes de la falta de recuperació econòmica. Per tant, la prioritat en les intervencions públiques hauria de ser la de crear ocupació, fins i tot (o sobretot) ocupació pública. L’administració d'Obama està preparant tot un grapat de lleis que posen l’accent en la creació de llocs de treball en el sector públic. L’objectiu de totes aquestes intervencions és la creació massiva d’ocupació pública. Totes aquestes polítiques de creació d’ocupació pública per part de l’Estat estan adquirint un gran protagonisme en les polítiques de resolució de l’elevada desocupació als EEUU. El criteri fonamental per a guiar aquest esforç és que es creen el màxim nombre de llocs de treball en el mínim de temps i que la creació de tals ocupacions beneficie al màxim nombre de persones possible. Tots els estudis realitzats mostren que on les inversions aconsegueixen millor aquestes condicions és en les inversions en els serveis de l’Estat del benestar.  

Comparant la creació d’ocupació en la construcció d’infraestructures físiques i en inversions verdes amb les creades en inversions socials –com a centres d’infància, serveis domiciliaris a persones dependents, serveis sanitaris o serveis educatius–, aquestes últimes són els que creen més ocupació i satisfan a un nombre més gran de persones. La mateixa quantitat de diners públics que crea 556.000 llocs de treball en la construcció d’infraestructures físiques crea 1,2 milions en els serveis de l’Estat de benestar. És important afegir, a més, que les inversions socials creen, en general, ocupació entre els grups més afectats per la desocupació, alhora que proveeixen serveis que beneficien a un nombre més gran de persones.

D’especial importància són les inversions en escoles d’infància i en els serveis domiciliaris que faciliten la incorporació de la dona al mercat de treball i augmenten al seu torn la seua productivitat. Aquest tipus d’inversió en creació d’ocupació és també especialment important, perquè augmenta el percentatge de la població adulta que treballa, un element clau per a la recuperació econòmica.

Aquestes dades són especialment rellevants per a l’Estat Espanyol, on s’està seguint una política errònia de reducció de l’ocupació pública i de despesa pública, desaprofitant l’oportunitat creada per la crisi de corregir l'enorme dèficit d’ocupació pública en els serveis de l’Estat de Benestar. Espanya és el país de la UE-15 amb el nombre més baix d’ocupació pública (6,5 ocupacions públiques per 100 habitants, molt inferior als 14 de Suècia, 10 de França, 17 de Dinamarca i 12 de Finlàndia, tots ells països de gran eficiència i competència econòmica). La creació d’ocupació pública a Espanya reduïria la desocupació i facilitaria la recuperació econòmica.    

2.- Crear ocupació, un neokeynesianisme d’allò petit.-

Existeixen a més altres intervencions de l’Estat què estimulen la creació d’ocupació en el sector privat. Però aquestes intervencions no poden entendre's com fins ara amb la inversió en magnes obres públiques. En les actuals condicions històriques ja no resulten tan útils com ho foren al Segle XX. En aquest moment la intervenció de l’Estat s’ha d’adreçar a la creació i manteniment de les micro, petites i mitjanes empreses privades –les úniques amb capacitat de generar ocupació- i molt en especial les indústries vinculades amb el desenvolupament de les noves tecnologies i les que tenen com a objectiu la regeneració ecològica i l’estalvi d’energia.  

3.- El problema de la falta de crèdit.-  

L’altra gran peculiaritat i per tant, un problema d’aquesta crisi és la falta de crèdit. Aquest problema s’ha de resoldre a base d’una intervenció pública, no per a ajudar als banquers, com s’està fent ara, sinó per a garantir l’accés al crèdit.  

Com era predicible, les mesures d’austeritat exigides a les classes populars per part de la UE van acompanyades amb mesures molt generoses a la banca, tant la grega com l’alemanya (entre altres), propietaris del deute grec. Tal com ben bé ha dit Joseph Stiglitz, si totes les “ajudes” a la banca s'hagueren invertit a crear bancs públics de crèdit, la falta de crèdit ja s’hauria resolt. S’han gastat 700.000 milions de dòlars, només en EUA, per a salvar la banca, i la UE ha compromès 3,3 bilions d’euros, el 28% del seu PIB. D’aquesta 3,3 bilions, els destinats a injeccions de capital són uns 315.000 milions, les compres d’actius “danyats”, uns 103.000 milions, i les garanties i avals sumen 2,9 bilions.  

Amb aquesta enorme quantitat de diners es podria (i s’hauria) establert una banca o banques públiques que garantiren l’accés al crèdit per part d’empreses (sobretot mitjanes i petites) i ciutadania.  

4.- Augmentar ingressos, la millor aposta per al mitjà termini  

La creació d’ocupació s’hauria de finançar a base d’augmentar els impostos dels grups que es van beneficiar més en els anys d’exuberància dels beneficis bancaris i empresarials i de les rendes superiors, permetent a més una menor reducció del dèficit fiscal.  

El “problema” del dèficit públic no es resol només atacant el pressupost per la via del retall de despeses, sinó que també hi ha la possibilitat d’augmentar els ingressos. El pla d’ajust presentat pel Govern té un plantejament “cortoplacista” i la seua principal conseqüència és que generarà un empobriment de la població espanyola.  

És evident que qualsevol acció tendent a augmentar els ingressos no ha de tenir un efecte inmediat –com ara les propostes de retall de la despesa posades damunt la taula pel Govern-, la qual cosa no significa que no s’hagen d’abordar mesures molt importants, com ara la recuperació de l'Impost de Patrimoni. Des que en 2008 es va eliminar eixe gravamen, -que estava transferit a les comunitats autònomes-, l'Estat ha hagut de transferir-les 2.000 milions a l'any com a compensació.  

L'Impost sobre la Renda també ofereix altres possibilitats per a ampliar ingressos públics. El tipus efectiu que paguen les rendes mitjanes en el IRPF, una vegada descomptades totes les deduccions i reduccions està entorn del 13%: açò suposa una recaptació del 0,4% del PIB espanyol. Si s'incrementara un punt percentual, fins al 14% aquest gravamen, es podria aconseguir prop d’un 0,6% del PIB. És a dir, amb eixe retoc l’Estat ingressaria uns 2.000 milions d’euros més en cada exercici fiscal.  

Una altra possibilitat consisteix a incrementar el tipus màxim. Si les rendes més altes passaren de pagar el 43% actual al 50%, la recaptació augmentaria en 1.350 milions d’euros.  

Evitar la diferenciació entre rendes del capital i rendes del treball és una altra de les mesures amb notables efectes positius. El primer pas en eixa línia d’actuació seria modificar la tributació de les SICAV, els vehicles d’inversió de les grans fortunes gravats a l'1%. Si s'incrementa fins al 5% la fiscalitat sobre les SICAV, la recaptació addicional seria d'1.350 milions d’euros. Ara bé, també cal impulsar una reforma tributària conjunta, almenys a nivell europeu, que elimine la competència fiscal per a evitar que aquests capitals es desplacen a altres països. En la mateixa línia de col·laboració internacional, s’ha de treballar per a impulsar una nova legislació financera que, entre altres coses, minimitze els atacs especulatius.  

Les grans empreses també són una altra font d’increment d’ingressos. Alguns càlculs apunten que si les 14 empreses espanyoles que facturen més d'1.000 milions pagaren un 35% pel seu beneficis, en lloc del 30% actual, l’Estat recaptaria 2.500 milions d’euros més.  

Cal introduir una fiscalitat ambiental, que sota el concepte de qui contamine pague, evite l'externalització dels costos ambientals, que acaba assumint el conjunt de la societat.  

El frau fiscal és l’altre front que cal atacar. Actualment ronda el 4% del PIB. Reduir-ho un 2% amb mesures actives, és factible i necessari. Això permetria ingressar uns 2.000 milions més a l’Estat.  

S’ha de suprimir el règim fiscal especial aplicable als treballadors desplaçats a territori espanyol. L’opció pel règim favorable per als “impatriats” està limitada a aquells que obtenen rendes inferiors a 600.000 euros. No obstant això, segueix sense ser just que les milionàries retribucions dels encara nombrosos esportistes d’alt nivell o dels directius d’empreses i multinacionals “impatriats” tributen al tipus fix del 24% de l'Impost sobre la Renda de no Residents, que és precisament el tipus marginal mínim que s’aplica a qualsevol ciutadà resident en l'Estat espanyol.

Un ajust que no toque la despesa social sí que és possible.-  

En el cas que assumim que necessariament i a molt curt termini siga necessària una reducció brusca del dèficit, hem de tenir en compte dues consideracions: la primera, que les propostes adés exposades d’increment dels ingressos impliquen una demora en els seus efectes sobre el pressupost públic. És a dir, encara que la seua aplicació fóra immediata, les seues repercussions en les finances públiques tindrien efecte a partir de l’any 2012, per la qual cosa no ajudarien a aconseguir l'objectiu de reduir el dèficit públic en el termini que exigeix la Unió Europea a l’Estat Espanyol.  

La segona, que es pot equilibrar el dèficit sense retalls socials, amb una política de retall de la despesa distinta de la proposada pel Govern i que no faria recaure els esforços sobre les classes populars.  

Hi ha zones on ajustar el pressupost per a, si no evitar totes les mesures anunciades, sí les més doloroses. En una situació d’emergència com la que obliga l’Executiu a demanar els sacrificis que demana, és possible un altre ajust que tinga l’efecte immediat que exigeix Europa.  

Així, per exemple en el capítol de despesa militar: retirant les tropes d'Afganistan, Líban i Somàlia (750 milions d’estalvi) i eliminant la inversió en R+D de la indústria militar prevista per al 2010 (950 milions) s’aconseguiria el mateix efecte sobre els pressupostos públics que congelant les pensions. Si es retallen a més els 1.400 milions previstos per a inversió en armament enguany, tampoc seria necessari modificar el còmput de les pensions (estalvi de 500 milions) ni eliminar la retroactivitat de les prestacions per als dependents (670 milions).

Un altre important estalvi es produiria si hi incloem la despesa pendent de l’avió de combat Eurofighter (10.795 milions fins al 2024) i el pendent dels 1.353 milions per a 24 helicòpters de combat Tigre.  

Una altra alternativa és l’eliminació de les exempcions que s’apliquen als premis de loteries, apostes i sortejos, que permetria un ingrés a les arques públiques d'1.165 milions, suficients per a estalviar-se la meitat de la tisorada al sou dels funcionaris enguany (2.250 milions).  

Una altra partida que podria contribuir a l’ajust és l’eliminació de la casella d’assignació tributària a l’Església catòlica de la declaració del IRPF, una anomalia de l’impost, ja que permet a un únic col·lectiu la possibilitat de triar el destí de part de la recaptació. Amb la seua supressió s’incrementarien en 250 milions els ingressos de lliure assignació. Si a més se suprimiren els sous per als professors que imparteixen religió en centres escolars públics (650 milions a l’any), ajustant-se a les directrius d’un Estat laic, es podrien mantenir els 600 milions de l’ajuda al desenvolupament.  

Per últim, hi ha els fons dotat per a ajudar el sector financer a salvar-se dels seus excessos en els anys de la bombolla immobiliària.

El Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (Frob) va rebre, amb càrrec als Pressupostos Generals de 2009, una partida de 6.750 milions. Acudir al Frob no és gratuït, de fet té un alt preu per a les entitats (un 7,75% mínim a tornar en cinc anys), però les arques públiques no estan en condicions de suportar eixa inversió ni les emissions de deute posterior fins a arribar a una dotació prevista de 90.000 milions.  

La quantitat ja dotada o part d’ella es podria recuperar ara que encara no ha estat utilitzada (encara que algunes caixes en procés de fusió ja han demanat part) en compte d’enviar l’etern missatge al sector financer de què els seus guanys són privats i les seues pèrdues, socialitzades.

Enllaça a: